diumenge, 24 agost de 2014

El món: La nostra llar



Aquest vídeo ens mostra unes imatges molt maques i impactant del planeta Terra, el planeta on vivim i el constituent del "nostre món". És la nostra llar, perquè és on vivim tots els dies i on hi deixarem el nostre últim alè. Hem de cuidar el nostre planeta tant com ens cuida a nosaltres.

Gaudiu d'aquestes imatges i del nostre planeta, ¡és un regal da la naturalesa!


divendres, 6 desembre de 2013

Lliure pensador

Sóc un lliure pensador. Ho expresso clarament al meu bloc de reflexions personals. Segons la wikipedia, el lliurepensament:
És una actitud filosòfica d'afirmació de la capacitat de l'ésser humà de no trobar-se subjectat a cap autoritat dogmàtica, sigui de la natura que sigui i d'emprar l'anàlisi racional i crítica davant tota proposició que empri argumentació d'autoritat.

Aquesta actitud es troba llargament lligada a concepcions oposades que qüestionen la natura de les religions, tals com l'ateisme, l'agnosticisme o el racionalisme. Igualment, la idea es troba relacionada amb l'escepticisme i l'humanisme i en l'essència de la francmaçoneria i l'anarquisme contemporanis.

Font: ereselcarpediemensumejorverso
Per a mi significa que, tot i que rebo múltiples influències i que tinc les meves preferències i referències, penso el que vull i el que el meu raó i la meva ment es paren a pensar. No em lligo a res ni obeeixo a dogmes. Observo ideals i experiències per igual. En el fons, l'ideal i el sensorial es barreja i es confon. Perquè em nodreixo del que llegeixo i escolto, i el mastego pensant, però no sóc esclau del que menjo, bec i llegeixo, només m'en serveixo.

Sóc conscient que la llibertat no és un concepte absolut sinó relatiu i subjectiu. Perquè per la naturalesa física de les coses, res és lliure i tot està determinat (o com a mínim fortament i immediatament relacionat). Així que em crec i m'afirmo lliure sabent que realment això no és cert d'una manera absoluta i exacta.

Pensador de Rodin
Font: wikimedia.org
En tot cas és un terme humà que em distingeix d'aquells que s'aferren a les seves idees i arrels, que no poden pensar d'una altra manera i són dependents i esclaus de les seves ideologies (o de la manca d'elles). Especialment em distingeix dels que prenen idees prestades d'altres i no saben elaborar les seves pròpies o donar-li "un toc personal". En aquest cas sóc més afí amb els que, almenys, prenen les seves pròpies decisions o trien les seves idees i critiquen (positiva i negativament ) les dels altres.

L'origen del coneixement és el dubte. D'allí neix l'amor pel saber i per satisfer aquests dubtes. Qui s'aferren a veritats a mitges omplen els seus dubtes amb ignorància, es queden a meitat de l'escala. La crítica és el mètode per generar nous dubtes del ja "conegut" i així renovar i enriquir el coneixement.

Lliure pensador és per a mi sinònim de filòsof, crític i desarrelat, encara filòsof no ho sigui (necessàriament) de lliure pensador, en tota la seva extensió semàntica .

Libre pensador

Fuente: ereselcarpediemensumejorverso
Soy un libre pensador. Lo expreso claramente en mi blog de reflexiones personales. Según la wikipedia, “es una persona que forma sus opiniones sobre la base del análisis imparcial de hechos y que es dueño de sus propias decisiones, independientemente de la imposición dogmática de alguna institución, religión, tradición específica, tendencia política o de cualquier movimiento activista que busque imponer su punto de vista ideológico o cosmovisión filosófica”.

Para mí significa que, a pesar de que recibo múltiples influencias y que tengo mis preferencias y referencias, pienso lo que quiero y lo que mi razón y mi mente se paran a pensar. No me ato a nada ni obedezco a dogmas. Observo ideales y experiencias por igual. En el fondo, lo ideal y lo sensorial se mezcla y se confunde. Porque me nutro de lo que leo y escucho, y lo mastico pensando; pero no soy esclavo de lo que como, bebo y leo; me sirvo únicamente de ello.

Fuente original: www.facebook.com/SecularHumanismo

Soy sabedor que la libertad no es un concepto absoluto sino relativo y subjetivo. Porque por la naturaleza física de las cosas, nada es libre y todo está determinado (o como mínimo fuertemente y inmediatamente relacionado). Así que me creo y me afirmo libre sabiendo que realmente eso no es cierto de un modo absoluto y exacto.

Pensador de Rodin
Fuente: www.raultristan.com

En todo caso es un término humano que me distingue de aquellos que se aferran a sus ideas y raíces, que no pueden pensar de otra forma y son dependientes y esclavos de sus ideologías (o de la falta de ellas). Especialmente me distingue de los que toman ideas prestadas de otros y no saben elaborar las suyas propias o darle “un toque personal”. En ese caso soy más afín con las que, por lo menos, toman sus propias decisiones o eligen sus ideas y critican (positiva y negativamente) las de los demás.

El origen del conocimiento es la duda. De allí nace el amor por el saber y por saciar esas dudas. Quiénes se aferran en verdades a medias sacian sus dudas con ignorancia, se quedan a mitad de la escalera. La crítica es el método para generar nuevas dudas de lo ya “conocido” y así renovar y enriquecer el conocimiento.

Libre pensador es para mí sinónimo de filosofo, crítico y desarraigado; aunque filosofo no lo sea (necesariamente) de libre pensador, en toda su extensión semántica.

dimarts, 19 novembre de 2013

Sobre la realitat i la veritat

Potser us pot semblar absurd una reflexió i meditació que m'ha portat anys de la meva vida personal i que la seva conclusió sembla obvia i ja expressada en temps molt més antics i fins ara...

Aproximadament als voltants del 2004 vaig ser fortament influenciat per la cultura i especialment el pensament oriental. Llavors portava uns 2 anys practicant kickboxing, entrenava des dels 16 anys, tot i que no havia competit mai ni en tenia ganes; ho feia principalment per enfortir-me i aprendre a defensar-me. Però ja cada cop era menys regular i freqüent a aquells entrenaments que m'havia imposat amb disciplina i rigorosa constància. El motiu és que cada cop buscava més enllà de lo merament físic, sensorial i emocional. Era un iniciat de la informàtica i de les arts marcials que s'iniciava ara a la filosofia, amb el que tenia assolit del batxillerat.

Inicialment estava més influenciat per breus lectures introductòries de història de la filosofia occidental, i per assajos sobre psicologia clínica i psicoanàlisi. Gradualment, llegint sobre els origen de les arts marcials, cada cop vaig anar descobrint més sobre orient i la seva mística i mil·lenària filosofia, i cada cop llegia més sobre la paraula zen i tot el món que hi estava relacionat. M'atreia molt aquell misticisme i tots aquells missatges aparentment paradoxals i absurds que a la vegada em transmetien una saviesa més enllà de la raó i del coneixement ordinari.

Aquell any vaig començar a practicar la meditació zen, el zazen, en solitari i en secret. I un mes abans del meu aniversari, vaig llançar-me de forma decidida i apassionada, a la vegada que prudent i tensa, a la trobada d'un grup Soto Zen de Lleida.


Al 2005, aproximadament per les Festes de Nadal, després de dues setmanes de meditació bastant freqüent i en un estat d'ànim més calmat del habitual, observant un documental del National Geographic sobre el Sistema Solar, els asteroides i com es detecten i es representen per poder ser "percebuts"; em vaig adonar ja d'una forma directa i no racional de que "els sentits (les formes) ens enganyen". O més ben dit, que la realitat que veiem no és "veritat" sinó una "representació" d'una realitat còsmica pura, perfecta i major però no perceptible. El que percebem, la nostra consciencia, prové d'aquesta realitat absoluta i ¿buida? però no és ella mateixa, ni tan sols és una còpia, és una burda imitació. Res del que puc percebre, entendre, pensar, sentir; res del que hi ha a la meva consciència; pot ser considerat real, és mera il·lusió enganyosa, fugaç i transitòria.

No us podeu imaginar el xoc que va significar per mi aquesta "experiència"! Per mi durant unes setmanes va comportar "la mort de la consciència" i una amenaça radical al meu ego. Si no puc confiar en mi mateix, en la meva ment, en la meva subjectivitat, en la meva consciència; en tot allò que penso, sento i percebo; que faig? O més ben dit. De què serveix la meva consciència? Té algun sentit que hi existeixi una sola sensació, un sol pensament? Vaig descobrir la impermanència i la vacuïtat del món.

Però en pocs dies vaig adonar-me que tot i que aquell descobriment era com una il·luminació per a mi, no deixava de ser una veritat incompleta i que conduïa a la inanició i a la mort física i mental. I vaig reaccionar pensant en el primer principi budista "salva't a tu mateix abans de comprendre la Veritat" i considerant que són els sentits i la meva ment, les úniques eines que disposo per comprendre la realitat i l'univers.

Així vaig prosseguir en el meu camí marcant unes directrius personals que em guiaven una mica en la vida, a través del que ja coneixia a través de l'experiència i la raó, sobre els recursos que tenia més a mà. Per una banda totes aquestes inseguretats m'han portat a racionalitzar molt esquemàticament la vida, però també a prendre puntualment decisions totalment irracionals i emocionals. La confusió porta al caos i decisions errònies i imprecises.

Bé, al llarg de tots aquests últims anys he anat allunyant-me més d'aquests dubtes existencials i filosòfics, i d'aquestes pràctiques i cerques espirituals. Mica en mica he tornat a recuperar la confiança en la meva ment,  en les meves emocions, en mi mateix. He deixat de preocupar-me per coses que estan més enllà de l'existència immediata i si he racionalitzat (que ho he fet i sovint i bastant) ha set per temes més econòmics, socials, quotidians i vitals. No obstant, tot i que m'he allunyat mentalment dels temes com la vacuïtat o la essència del zen, he seguit practicant i reflexionant d'una manera més relaxada i esporàdica. Al centrar-me en la vida quotidiana i en la meva ment ordinària i natural m'he naturalitzat el pensament, els sentits i el comportament. I tot això m'ha portat a comprendre la següent veritat, molt més elemental i directa.

Com múltiples filòsofs i espiritualistes ja han afirmat en nombroses ocasions, no hi ha dualitat. Conceptual-ment i analítica sí que n'hi ha... Perquè existeix una realitat pura o "buida", que no té forma per sí mateix, i que la seva essència és fora de l'abast de la ment (Ku segons la filosofia budista). Ho podem associar amb el món físic o real, què és objectiu i per tots iguals independentment del subjecte conscient, tot i que és un concepte què va més enllà ja que aquest món és sense substancia o buit. I també existeix una realitat, anomenada aparent o il·lusòria, però que al cap i a la fi, és la forma que nosaltres realment percebem. Aquest món espiritual, mental o subjectiu el podem associar al món dels Ideals de Plató, ja que és el principi, l'origen del que percebem en la consciència. Actualment podríem parlar de les propietats (cognitives) innates: de la raó, dels sentits i de la ment. Però cap d'aquests móns polars i duals no són reals o veritables en un sentit estricte, per això tal dualitat no existeix. Realitat només n'hi ha una...

El dualisme de Descartes
La simple raó és que no pot haver dues realitats absolutament paral·leles i independents. Una realitat no perceptible i sense forma no és real pel simple fet de que no és manifestable en cap consciència i per tant
no existeix en cap món sensorial i subjectiu. El seu concepte o noció és fruit de la deducció racional o de la intuïció, que al cap hi ha la fi és una simple representació d'una irrealitat imaginaria. A la vegada, un món absolutament sensorial i subjectiu, sense contacte amb aquest món essencial, substancial o buit; no té tampoc cap sentit pel simple fet que no pot contemplar cap forma sensorial. És un altre concepte analític que és absurd de forma aïllada, només pots ser conscient d'alguna cosa i aquesta cosa ha de tenir origen fora del subjecte sensitiu. Existeixen les coses perquè les percebem i les percebem perquè són reals. Per tant, si existeixen són reals.

En definitiva, la existència és la mateixa consciència immediata. No és pot separar subjecte d'objecte perquè llavors provocaria l'anulació de la consciència i és impossible sense l'eliminació d'un dels dos. Però aquesta consciència ja no és tancada en sí mateixa, aïllada. Perquè quan la mateixa consciència és conscient de sí mateixa a través de la introspecció i del descobriment d'un món més enllà no-perceptible; és produeix una supra-consciència (el que alguns anomenen el tercer ull o visió mística o il·luminació). El saber que la font de tota existència és la unió de Univers-Ment, que aquesta existència és un continu fluid de formes i percepcions (agradables i desagradables), i que la Ment és universal per la interacció de la suma de tots els éssers conscients i existents mitjançant un Univers (matèria o buit) compartit.


Era més senzill dir que la realitat és AQUÍ I ARA... I m'estalviava un discurs!